Júlia Coromines i Vigneaux (Barcelona, 16-X-1910 – 30-III-2011), metgessa i psiquiatra, introductora de la psicoanàlisi a l’Estat espanyol.
Filla de l’escriptor, polític i advocat Pere Coromines i Montanya (1870-1939) i de la pedagoga Celestina Vigneaux i Cibils (1878-1964), introductora del Mètode Montessori a Catalunya, era germana del lingüista Joan Coromines (1905-1997) i del matemàtic Ernest Coromines (1913-1992).
Estudià medicina (Barcelona, 1928-1934). Durant la Guerra Civil fou metgessa de guarderies de la Generalitat (1936-1938). S’exilià a França (abril 1938), on féu estudis a la Facultat de Medicina de París i obtingué el títol de Puericultora. Es traslladà a Buenos Aires (oct. 1939), on treballà a la Clínica de la Companyia Argentina d’Electricitat (CADE) (nov. 1939-maig 1944). Realitzà treballs psicomètrics amb 200 nens argentins (1942-1943), que publicà en el llibre Psicología evolutiva del niño y el adolescente del Dr. Emili Mira (1941). Retornà a Barcelona (juny 1944).
Féu estudis de psiquiatria per nens i adolescents a Londres (1947-1948) becada pel British Council, que influïren decisivament en la seva professió. Descobrí la professió de psicoanalista a la Clínica Tavistock de Londres, on seguí cursos de psicologia i psicoteràpia per a nens. Es formà en psicoanàlisi en diverses capitals europees i es féu psicoanalista a París (1952-1957).
Creà el primer Centre de Psicoanàlisi a Barcelona i a Espanya (nov. 1961). Fou cofundadora, juntament amb els Drs. Pere Bofill i Tauler i Pere Folch i Mateu, de la Societat Espanyola de Psicoanàlisi (SEP) —membre de la International Psychoanalytical Association (1959)—, que presidí (1971-1978), fundadora de l’Institut de Psicoanàlisi de Barcelona (1971) i cofundadora del Centre de Psicoteràpia Psicoanalítica (1986). Dirigí la Revista Catalana de Psicoanàlisi (1984), òrgan de l’Institut de Psicoanàlisi de Barcelona.
En l’àmbit assistencial, fundà el Centre Pilot de Paràlisi Cerebral (1961), pioner a la Península, del qual fou directora en els primers anys. Influí en els professionals de la salut mental d’institucions com la CEE Carrilet, la Fundació Eulàlia Torras de Beà, la Fundació Puigvert, la Fundació Vidal i Barraquer i la Fundació Orienta, entre d’altres.
L’any 1997, quan el seu germà Joan Coromines va morir, la doctora Júlia Coromines s’interessà de seguida pel seu valuós llegat intel·lectual i científic i tingué una intervenció decisiva perquè amb els fons lingüístics del germà i la biblioteca del seu pare es pogués constituir la Fundació Pere Coromines d’Estudis Filosòfics, Històrics, Literaris i d’Investigació Lingüística. Féu gestions prop de la família, juntament amb Max Cahner, president de la Fundació Pere Coromines, perquè la casa d’estiueig dels Coromines a Sant Pol de Mar fos la seu de la institució i es féu càrrec generosament de diversos llegats, que corresponien als nebots, per poder rescatar-la i destinar-la a seu de la Fundació. Fou secretària de la Fundació Pere Coromines (1997-2009) i presidenta d’honor (2009-2011).
Publicà Psicopatologia i desenvolupament arcaics. Assaig psicoanalític (1991 i 1994, en italià), Psicoterapia de grupo con niños: una experiencia de psicoterapia psicoanalítica aplicada a la enuresis (1996, amb altres autors), Psicopatología arcaica y desarrollo: ensayo psicoanalítico (1998) i Processos mentals primaris (2008, amb altres autors). Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1997).
«Júlia Corominas Vigneaux, señora del psicoanálisis» [Entrevista] (La Vanguardia, 5 juny 1988) PDF
«El llarg periple cap a la psicoanàlisi. Entrevista a Júlia Coromines» (Escola Catalana, núm. 337, febrer 1997)
«Júlia Coromines i Vigneaux, analista de la psique» [Necrologia] (La Vanguardia, 5 abril 2011) PDF
Epistolari Joan Coromines & Josep Puig i Cadafalch, Jordi Rubió, Pere Bohigas i Ramon Aramon.
Joan Coromines
A cura de Josep Ferrer i Joan Pujadas.
