Fundació Pere Coromines

Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 1905-Pineda de Mar, 1997) va ser el filòleg català més prestigiós de Pompeu Fabra ençà.

S’exilià després de la Guerra Civil i fou professor, durant un breu període, de la Universitat de Cuyo, situada al peu dels Andes argentins. Posteriorment esdevingué professor de la selecta The University of Chicago, on romangué durant més de vint anys, fins a la seva jubilació, esdevinguda el 1967. Fou aleshores quan retornà definitivament a Catalunya i s’instal·là a la localitat costanera de Pineda de Mar, al Maresme oriental. Coromines fou un filòleg de talla internacional, sobretot arran de la publicació Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (1954-1957, 4 vol.), que va ser el primer diccionari etimològic de la llengua castellana escrit amb un esperit científic. Posteriorment aquest diccionari fou refós i ampliat en el Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico (1980-1991, 6 vol.), de referència mundial dins el camp de la filologia romànica.

Tot i que Joan Coromines no s’incorporà de manera definitiva a Catalunya fins després de la seva jubilació, el cert és que a partir de 1958 sojornà a casa nostra durant llargues temporades per tal de poder realitzar els diversos treballs de camp imprescindibles per als seus estudis científics, que van ser bàsicament i fonamentalment centrats en la llengua catalana.

Tot i ser un dels filòlegs catalans de més prestigi internacional del moment, J. Coromines era gairebé desconegut a casa seva per causa de l’exili i per la situació de repressió cultural i lingüística franquista que patia especialment Catalunya. L’ajudà a trencar aquesta dinàmica la publicació d’un petit opuscle divulgatiu sobre la llengua catalana, publicat l’any 1954 per la perseverant editorial mallorquina Moll i reeditat fins als nostres dies, que porta el títol d’El que s’ha de saber de la llengua catalana. Posteriorment, publicà una part dels seus interessants estudis de toponímia en els dos volums d’Estudis de toponímia catalana (1965-1970).

Lleures i converses d’un filòleg (1971) fou un altre volum miscel·lani que augmentà el prestigi del nostre filòleg entre capes importants de la societat catalana. Finalment, els tres volums d’Entre dos llenguatges (1976-1977) recollia i posava a l’abast dels estudiosos una part important dels seus articles dispersos per revistes especialitzades.

Però de fet, l’obra que convertí Joan Coromines en el filòleg de referència a casa nostra foren els deu volums del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (1980-2001, 10 vols.), que donava resposta, de manera global, a la filiació etimològica de la nostra llengua, i els vuit volums de l’Onomasticon Cataloniae (1989-1997, 8 vols.), que feia el mateix amb els noms de lloc de tots els Països Catalans.