Biografia
Joan Coromines, una vida al servei de la llengua catalana
Joan Pujadas i Marquès
Joan Coromines va néixer el 21 de març de 1905 a Barcelona, en el si d’una família formada per l’advocat, polític i escriptor Pere Coromines i Montanya i per la pedagoga Celestina Vigneaux i Cibils.
La seva joventut va coincidir amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), que atià els ànims catalanistes de Coromines. Participà en les activitats de la Societat d’Estudis Militars, membres de la qual organitzaren accions clandestines, com el complot de Garraf (juny 1925) i els Fets de Prats de Molló (nov. 1926). Per evitar-ne la repressió del dictador contra ell, el novembre de 1925 Pere Coromines va enviar el seu fill a fer una estada d’un any a la Universitat de Montpeller. Aquest fet va ser providencial per a la seva formació, sobretot pel que fa a les assignatures de Llengua i Literatures Romàniques i de Lingüística, que impartien Georges Millardet i Maurice Grammont.
D’esquerra a dreta, Ramon d’Alòs-Moner, Joan Coromines, L. d’Alòs-Moner, Pau Vila, Hilde Stein d’Aramon, Josep Maria de Casacuberta, M. d’Alòs-Moner, Pompeu Fabra i Ramon Aramon.
Pirineu, febrer de 1935.
Arxiu Fundació Pere Coromines
Els inicis del filòleg
L’any 1926 es llicencià en Dret i el 1927 en Filosofia i Lletres amb la qualificació d’excel·lent i premi extraordinari. Va fer el doctorat a Madrid amb els professors Américo Castro i Ramón Menéndez Pidal de manera brillant: la seva tesi doctoral, Vocabulario aranés, va merèixer la qualificació d’excel·lent. A la tardor de 1928 va gaudir d’una beca a Zuric, on conegué Jakob Jud, que exercí sobre ell un veritable mestratge. El 1929 es traslladà a París, on completà els estudis amb un grapat de grans professors.
Retornat a Barcelona, Pompeu Fabra l’incorporà (1930) a les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans i al Comitè de Redacció del Butlletí de Dialectologia Catalana, tasques que compaginà amb les de professor auxliar de filologia romànica (1931-1938) a la Universitat de Barcelona. Es dedicà a la recerca i s’especialitzà en l’estudi de la toponímia, alhora que va emprendre en aquest camp un projecte únic a Europa: l’Onomasticon Cataloniæ, un recull de tots els noms de lloc del domini lingüístic que havien de ser objecte d’investigació etimològica. La base d’aquest treball eren les enquestes orals, que posaren a prova les qualitats de bon muntanyenc de Joan Coromines, esport que practicava des de jove.
La Guerra Civil
L’esclat de la Guerra Civil (1936) el va trobar a Madrid fent oposicions a una càtedra de filologia provençal. Participà en la reducció dels focus insurgents al Cuartel de la Montaña i, poc després, tornà a Barcelona, on l’11 de novembre de 1936 es casà amb Bàrbara de Haro. El mes de desembre s’incorporà com a voluntari al Cos d’Esquiadors de les Brigades Alpines, però no va aconseguir adaptar-se a la tècnica de l’esquí i retornà a la ciutat.
Pel juny de 1938 va ser mobilitzat i destinat com a traductor a la Secció d’Informació de l’Estat Major. Al febrer de 1939 va emprendre l’exili, travessà la frontera i va ser internat al camp de refugiats de Sant Cebrià de Rosselló. Un cop alliberat, es reuní amb la família a París, des d’on, gràcies a les gestions dels professors Ramón Menéndez Pidal, Amado Alonso i Ricardo Rojas, va obtenir una plaça a la Universitat Nacional de Cuyo, a Mendoza (Argentina).
Sopar de professors de la Universitat de Cuyo.
D’esquerra a dreta, Romero, Perceval, Cruz, Catalano, Lugaresi, Coromines i Pro.
Mendoza, 26 de juliol de 1940.
Arxiu Fundació Pere Coromines
Professor a l’Argentina i als Estats Units
A l’Argentina, Joan Coromines es dedicà a la docència, catalogà i dirigí la Biblioteca de la Universitat, fundà la revista Anales del Instituto de Lingüística i redactà articles de filologia castellana, que posteriorment aplegà en el volum doble Tópica Hespérica (1972).
L’any 1941 començà els treballs de recerca per a l’elaboració d’un diccionari etimològic castellà i, alhora, recuperà els textos de la Miscel·lània Fabra, que s’havia de publicar a Barcelona en homenatge al setantè aniversari de Pompeu Fabra, però la Guerra Civil ho havia impedit. El volum es publicà (1944) a Buenos Aires gràcies a la tenacitat de Coromines i al suport econòmic de Francesc Cambó i Rafael Patxot.
La Fundació Guggenheim li va concedir una beca (1945), que li va permetre establir-se a Nova York per continuar treballant en el diccionari castellà i, simultàniament, s’incorporà a la Universitat de Xicago, una de les més importants dels EUA, la qual cosa li donà estabilitat econòmica i mitjans adients per a la investigació.
El diccionari etimològic castellà
El 1947 començà la redacció del Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana. Coromines treballà infatigablement amb l’esperança que aquesta obra li servís de passaport per tornar a la Universitat de Barcelona o a una d’europea. Ramón Menéndez Pidal va fer gestions per incorporar-lo a l’Instituto de Filología Hispánica de Madrid, però les autoritats franquistes n’impediren el retorn.
L’any 1951 enllestí el diccionari, que publicaren en quatre volums (1954-1957) les editorials Francke, de Berna, i Gredos, de Madrid. Aquesta obra —que va ser refosa el 1980 en els sis volums del Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico, amb la col·laboració de José A. Pascual— donà a Coromines una gran projecció internacional dins el panorama de la filologia romànica, perquè era el primer diccionari etimològic extens i complet d’una llengua tan potent com la castellana i, a més, contenia una quantitat immensa d’informació.
Joan Coromines amb en Tusquet fent enquestes toponímiques, aixoplugats en una cova. Llessui, agost de 1963.
Arxiu Fundació Pere Coromines
L’Institut d’Estudis Catalans
Només les anòmales circumstàncies viscudes al seu país justificaven que el filòleg català més brillant de la seva generació no ocupés la plaça que li corresponia dins de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Finalment, l’any 1950, Coromines va ser nomenat membre adjunt d’aquesta alta institució de cultura, tot i que no s’hi incorporà fins al 1952, quan retornà temporalment a Catalunya després de tretze anys d’exili.
Les relacions de Coromines amb l’IEC van ser força difícils, sobretot a partir de 1954, en què s’hi enfrontà per la manera amb què es portà a terme la segona edició (pòstuma) del Diccionari general de la llengua catalana, de Pompeu Fabra. Aquest fet va suposar el trencament amb Ramon Aramon, secretari de l’IEC, a qui acusava de fer-li el buit dins de la Secció Filològica d’aquesta entitat.
Acte de la presentació del primer volum del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. D’esquerra a dreta, Josep Tarradellas, president de la Generalitat, Joan Coromines i Josep Vilarasau, director de “la Caixa”.
Barcelona, 18 de febrer de 1980.
Arxiu Fundació Pere Coromines
Desconegut a Catalunya
Descartat ja el seu retorn definitiu al país, a partir de 1953 la Universitat de Xicago li va permetre concentrar la docència i passar anualment sis mesos a Catalunya. Coromines, però, fora dels cercles acadèmics, era un desconegut al seu país. Un text fortuït va trencar aquesta situació: el treball What Should Be Known About the Catalan Language, que va escriure (1951) com a presentació de la llengua catalana als nord-americans amb motiu dels Jocs Florals de Nova York. El text va romandre inèdit fins que l’Editorial Moll el publicà (1954), traduït al català, amb el títol d’ El que s’ha de saber de la llengua catalana, edició que esdevingué un autèntic best seller. La dictadura franquista, que prohibia l’ús públic de la llengua catalana, havia convertit els catalans en analfabets de la seva llengua i publicacions com aquesta de Coromines ajudaven a pal·liar una ignorància tan escandalosa. Altres edicions que divulgaren l’obra del lingüista van ser Estudis de toponímia catalana (1965-1970) i Lleures i converses d’un filòleg (1971).
El retorn a casa
L’any 1967 Coromines es jubilà com a professor de la Universitat de Xicago i retornà a Catalunya. S’instal·là a Pineda de Mar i es dedicà a treballar en les grans obres lexicogràfiques que constituïen la raó de ser de la seva vida, refusant qualsevol oferta que el distragués d’aquest objectiu.
Després de gairebé quaranta anys de dictadura franquista, el 1975 l’Estat espanyol iniciava un difícil procés de transició política cap a la democràcia. Coromines gestionà la publicació del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana i contactà amb Max Cahner, director de Curial Edicions Catalanes, que va esdevenir providencial com a col·laborador i editor de l’obra del lingüista. El primer volum va sortir el 1980 i, a un ritme d’un volum per any, van anar apareixent la resta fins a completar els deu volums de l’obra (2001).
Pràcticament sense repòs emprengué la redacció de l’ Onomasticon Cataloniæ, obra per a la qual havia començat la recopilació de dades el 1925, amb només vint anys. Tot i que el primer volum no es va publicar fins al 1989, quan l’autor tenia 84 anys, la seva fortalesa física i intel·lectual li va permetre deixar enllestida l’obra i veure’n publicats set dels vuit volums de què consta (1997).
Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona, lliura a Joan Coromines la Medalla d’Or de la ciutat de Barcelona.
Pineda de Mar, 10 d’abril de 1996.
Arxiu Fundació Pere Coromines
Reconeixements i guardons
Les distincions nacionals i internacionals per l’obra de Coromines no es van fer esperar. L’any 1978 va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de la Sorbona de París, un dels reconeixements acadèmics més prestigiosos del món. El 1980 va rebre la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya; el 1981, el Premi d’Honor Jaume I; el 1984, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i el 1989, el Premio Nacional de las Letras (del govern de l’Estat Espanyol), que acceptà —tot i que amb moltes reticències—, fent saber a Jorge Semprún, ministre de Cultura, que «la única nación mía, y mi única lengua, a las que presto incondicional obediencia y pleitesía son la nación y la lengua catalanas».
Però Coromines també rebutjà diversos guardons, com la proposta de fer-lo membre de la Real Academia Española de la Lengua, que refusà amb un rotund «yo no tengo más que una lengua, ni quiero más que a una. Honores, viniendo de la lengua castellana, no quiero ninguno», i la Gran Cruz de la Orden Civil de Alfonso X el Sabio, que refusà adduint que no podia acceptar «un premi enviat per un govern que redueix al mínim els drets de la meva pàtria, esquarterada en províncies, nega els recursos necessaris a la Universitat de Barcelona i a totes les nostres, i subvenciona els petits grups que ataquen la unitat del català, llengua única dels tres països que la parlen».
Joan Coromines va morir a Pineda de Mar el 2 de gener de 1997 després d’una vida fructífera al servei de la llengua del nostre país. La capella ardent va ser instal·lada al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, per on van desfilar les primeres autoritats polítiques i culturals del país.
