Pere Coromines
L’escriptor, polític, advocat i economista Pere Coromines i Montanya (Barcelona, 1870-Buenos Aires, 1939) pertany a les elits del nostre país que van donar cobertura política i cultural a la nostra realitat nacional a través del catalanisme.
Nascut a Barcelona el 6 de maig de 1870, durant la seva adolescència ingressà al Centre Escolar Catalanista (1888) de Valentí Almirall i començà a escriure en diaris i revistes —La República, L’Avenç, La Revista Blanca, Ciencia Social, etc. Llicenciat en dret (1894), formà part del grup de L’Avenç de J. Massó i Torrents, J. M. Cases Carbó, J. Maragall, P. Fabra, entre d’altres (1895), de tendència Modernista, i creà la colla Foc Nou amb J. Brossa i Ignasi Iglésies. Mantingué al llarg de la seva vida una gran amistat amb el compositor Amadeu Vives.
Pere Coromines, molt en la línia de l’època, tingué flirteigs juvenils amb grups obreristes i anarquistes que cobrien tot l’espectre radical del moment, des dels grups pacifistes, amb vagues ànsies culturals i redemptores, fins a grups revolucionaris, que anaven des dels anarquistes sectaris fins als agitadors obreristes i organitzadors de vagues. Coromines pagà cara aquesta relació, ja que el 1896, arran de l’atemptat amb bomba al pas de la processó de Corpus del carrer de Canvis Nous, que provocà una violenta repressió indiscriminada, fou detingut, empresonat al Castell de Montjuïc i sotmès a Consell de Guerra. Se li demanà la pena de mort que li fou commutada per vuit anys de presó. Finalment, gràcies a la pressió de nombrosos intel·lectuals, fou absolt dels càrrecs que li imputaren però li fou decretada l’expulsió del país (juny de 1897). Fruit d’aquesta experiència va escriure Les presons imaginàries (1899).
Exiliat a Endaia, al País Basc francès, l’amnistia decretada per Sagasta el desembre de 1897 li permeté retornar al país i, després d’una estada a l’Empordà, s’instal·là temporalment a Madrid (octubre de 1898), on treballà en la Revista de Economía y Hacienda que publicava Emili Riu i mantingué llargues converses verbals i escrites amb Miguel de Unamuno, Eduardo Marquina i Pío Baroja. L’any 1900 es doctorà en dret i conegué Celestina Vigneaux (Girona, 1878-Barcelona, 1964), mestra i pedagoga, que havia guanyat per oposicions una plaça de mestra a Madrid i que freqüentava els ambients de la Institución Libre de Enseñanza, de Francisco Giner de los Ríos.
De retorn a Barcelona (gener de 1902), es casà amb Celestina Vigneux a Girona pel juny de 1902. Poc després, fou cridat per Ildefons Sunyol a l’Ajuntament de Barcelona com a director del Negociat d’Ingressos i Despeses i, més tard, de la Secció de Finances. Col·laborà en el projecte de reforma interior i cooperació amb el Banc Hispano-Colonial i fou pensionat per l’Ajuntament a Alemanya per estudiar-ne els serveis municipals. Durant aquesta època contribuí a la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), en fou tresorer, presidí la Secció de Ciències i la institució, de forma intermitent, entre 1931 i 1937.
En retornar d’Alemanya, deixà el seu càrrec administratiu i es dedicà a la política. Prengué un paper destacat en la constitució de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), de la qual assumí el lideratge. Exercí també la direcció del diari El Poble Català (1909-1911), fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1909) i diputat a Corts (1910 i 1914).
El fracàs del Pacte de Sant Gervasi (1914), l’aliança electoral amb el lerrouxista Partit Republicà Radical que les bases de la UFNR no ratificaren, el decidí a apartar-se de la política (juny de 1916) i es dedicà a l’advocacia i a l’economia. Fou professor i director de l’Escola d’Alts Estudis Comercials (1918-1924) i conseller secretari del Banc de Catalunya (1920-1931). També presidí l’Ateneu Barcelonès (1928-1930), col·laborà en diversos diaris i revistes —La Publicidad, La Humanitat, La Rambla, etc.— i traduí, per a la Fundació Bernat Metge, amb la col·laboració del seu fill, el lingüista Joan Coromines, Terenci. Concretament, es va encarregar de versionar els dos primers volums, els que contenien les comèdies Àndria i El botxí de si mateix —el primer, publicat el 1936—, i L’eunuc —el segon, ja aparegut després de la Guerra Civil, el 1956. Pel que fa al tercer volum, el que contenia Formió, va aparèixer el 1958 i va ser traduït per Joan Coromines amb la col·laboració — segons consta en la portada del volum— del seu pare, don Pere.
Amb la proclamació de la República Catalana, Pere Coromines retornà a la política. El president Macià li demanà que col·laborés en la redacció de l’Estatut d’Autonomia de Núria (juny de 1931) i poc després fou escollit diputat del primer Parlament de Catalunya. Ingressà a Esquerra Republicana (octubre de 1932) i formà part de la Comissió de Traspàs de Serveis a Catalunya. El gener de 1933 Francesc Macià el designà conseller de Justícia i Dret de la Generalitat, càrrec que mantingué fins a la mort del president (Nadal de 1933).
Diputat a Corts per les circumscripcions del Pallars i Lleida, fou cap de la Minoria de l’Esquerra Catalana de la cambra (març 1936), formada per ERC, Acció Republicana i la Unió Socialista de Catalunya. El maig de 1936 fou nomenat president del Consell d’Estat, càrrec que es considerà com una mena de compensació pel fet de no haver estat designat ministre. Poc després de l’alçament militar fou designat comissari general dels Museus de Catalunya (juliol 1936), càrrec des del qual procurà evitar la destrucció del patrimoni artístic català.
El gener de 1938 tingué un atac d’hemiplegia que aturà en sec la seva activitat política. Els metges li recomanaren exercicis mitjançant corrents elèctrics, però la manca d’electricitat que patia Barcelona per culpa de la primera Batalla de l’Ebre (abril 1938) entrebancà la teràpia. La família optà per traslladar-se als afores de París, primer a Maisons Laffitte, després a Auteuil i, finalment, a Châtou, on prosseguí la seva recuperació. Tot i les dificultats que tenia per caminar, Pere Coromines retornà a Catalunya durant els darrers compassos de la Guerra Civil per assistir a una sessió de les Corts de la República i a una altra del Consell d’Estat, que presidia (octubre 1938).
Un cop acabada la guerra, a mitjan octubre de 1939, la família Coromines Vigneaux emprengué el camí definitiu de l’exili americà. El 4 de novembre arribaren a Buenos Aires (Argentina), ciutat on moriria sobtadament poc després d’arribar-hi Pere Coromines, per culpa d’una peritonitis, l’1 de desembre de 1939.
Autor d’èxit en el seu temps, tot i el silenci injust actual que ha fet que pràcticament no s’hagi reeditat cap de les seves obres literàries, la seva trajectòria s’inicià amb l’assaig La vida austera (1908), traduït al castellà, al francès i a l’italià. Posteriorment publicà el poemari híbrid (poesia i prosa) Les hores d’amor serenes (1912) i l’assaig poètic Les gràcies de l’Empordà (1919), d’influència noucentista. L’èxit literari li arribà amb el recull de narracions A recés dels tamarius (1925), la trilogia novel·lística Les dites i facècies de l’estrenu filàntrop en Tomàs de Bajalta, composta per Silèn (1925), Pigmalió (1928) i Prometeu (1934), el llibre de narracions La mort de Joan Apòstol (1929) i la novel·la Les llàgrimes de sant Llorenç (1929). L’any 1927 aparegué Jardins de Sant Pol, que recull una sèrie de reflexions poeticofilosòfiques elaborades en aquesta població, on estiuejà durant la dècada dels anys vint i trenta i seu actual de la Fundació Pere Coromines. Com a assagista cal destacar Cartes d’un visionari (1921), Interpretació del vuit-cents català (1933) i Del meu comerç amb Joan Maragall (1935). Pòstumament es publicà el recull de narracions El perfecte dandi i altres contes (1940), les seves Obres completes (1972) i la seva Obra completa en castellano (1975). També s’han editat els Diaris i records de Pere Coromines, formats per Els anys de joventut i el procés de Montjuïc (1974), De la Solidaritat al Catorze d’Abril (1974) i La República i la Guerra Civil (1975), a cura de Max Cahner i Joan Coromines, i, darrerament, l’interessantíssim Epistolari Pere Coromines & Joan Coromines (2006).
Josep Ferrer i Costa i Joan Pujadas i Marquès
